Neu

Definició

És el tipus de precipitació sòlida més comú. Es tracta d’una precipitació força uniforme de cristalls hexagonals microscòpics o esquelets d’aigua sòlida, que cauen individualment o, de vegades, reunits en borrallons o flocs (volves, si són molt lleus) d’un sostre continu de núvols.

Els cristalls es formen a baixes temperatures i cal que la temperatura entre el núvol i la superfície sigui inferior a 0 ºC o molt pocs graus positius; en cas contrari, la precipitació sòlida es liquaria pel camí.

Normalment, la precipitació de neu comença en el núvol amb l’existència de cristalls de glaç diminuts generats en les zones elevades dels núvols, molt fredes. Segons cauen, la seva mida creix per agregació amb altres cristalls fins a formar grans flocs, sempre que es donin dues condicions:

• Que la humitat sigui elevada, altrament es podrien evaporar abans d’arribar a la superfície.
• Que els valors de temperatura siguin negatius, però pròxims als 0 ºC, perquè en ambients més freds, els cristalls són molt secs i no s’arriben a annexionar els uns amb els altres.

L’aspecte final de la neu és molt variable, perquè aquest depèn molt de la temperatura, el grau de saturació de l’aire i l’altitud.

Es calcula que tan sols l’1% de la precipitació total obtinguda arreu del món en un any és en forma de neu.

La neu pot caure en forma de tempesta; en aquest cas, les volves són, generalment, més grans. La velocitat de descens oscil•la entre 30 i 80 cm/s.

Quan la neu coincideix amb condicions de vent moderat o fort, es produeix el torb o la rufaga. Es poden generar a partir de la caiguda de la neu des del núvol o bé a partir de la neu acumulada al terra i empesa pel vent. En tots els casos, el vent desplaça horitzontalment força neu i la visibilitat es redueix a uns metres escassos.

Consells per a l’observació

L’aspecte del cel és el mateix que el de la pluja. Els núvols del que es desprèn són, generalment, nimbostrats i de vegades altostrats, estratocúmuls i, molt puntualment, cúmuls. Si és en forma de xàfec de neu, l’origen s’haurà de buscar en els cumulonimbus.

La neu no acostuma a caure verticalment, cau descrivint hèlixs o tirabuixons, atesa la seva poca densitat.

Els flocs solen tenir un diàmetre d’1 a 4 centímetres i s’acumulen a terra formant una capa esponjosa.

La mesura de la neu en els pluviòmetres convencionals (tipus Hellman) és un dels principals problemes en les observacions meteorològiques i a continuació es detallen alguns consells:

• Si la nevada és molt intensa, s’aconsella buidar la neu quan sigui possible abans que ompli totalment el pluviòmetre a mig episodi i no es pugui recollir tota la neu per mesurar després.
• Tot i que de vegades s’ha dit que per mesurar la neu es pot escalfar el pluviòmetre fins que la neu es desfaci i pugui abocar-se l’aigua sobre la proveta de mesura, el millor sistema és abocar en el pluviòmetre un volum d’aigua conegut per ajudar a desfer la neu i posteriorment mesurar el total d’aigua, descomptant el que havíem abocat.

Una altra mesura que l’observador ha de fer de manera acurada és la del gruix de neu. Es recomana realitzar-la quan acabi l’episodi, a no ser que quan s’efectua l’observació meteorològica ordinària estigui encara nevant. En tots els casos, cal mesurar el gruix de neu en llocs plans que no siguin massa ventats, ni tampoc en depressions on l’observador sap que s’acumula la neu caiguda i l’altra transportada pel vent. S’aconsella anotar el gruix mitjà obtingut de diverses mesures en les condicions comentades.

Fotografies