60 anys de la Gran Fredorada de febrer de 1956
PUBLICADA EL 11/02/2016
Aquest mes es compleixen 60 anys de l’onada de fred més intensa de tot el segle XX i la més forta des del gener de 1891 a Catalunya i a la península Ibèrica. La Gran Fredorada de febrer de 1956 va ser provocada per tres onades de fred seguides que van succeir entre els dies 1 i 22.
A l’Estany Gento (Pallars Jussà, 2.142 m), a l’inici de la fredorada, van registrar-se -32 °C el 2 i 3 de febrer de 1956, temperatura que representa el rècord absolut mínim mesurat en un observatori oficial de tota la península Ibèrica des que hi ha registres instrumentals. Moltes de les temperatures mínimes assolides durant aquesta fredorada no han estat superades des de llavors.
Descripció general
Fins a finals de gener de 1956 l’hivern havia estat força suau amb ambient primaveral durant alguns dies de desembre i gener. El fred no acabava d’arribar i la bonança havia provocat que molts ametllers ja haguessin florit, tal com ha passat aquest hivern de 2015-2016. En arribar el mes de febrer la situació canvià de cop.
A partir de la nit de l’1 de febrer començà una onada de fred cap al Pirineu i durant el dia 2 (festa de la Candelera) va estendre’s ràpidament per tota la Península. La temperatura va desplomar-se a tot arreu. A les cotes altes del Pirineu es va arribar als -32,0 °C a l’Estany Gento (2.142 m) els dies 2 i 3, -26,0 °C al Port de la Bonaigua (2.263 m) els dies 3 i 4 i als Estanys de Trullo i Tort de Peguera (2.320 m) els dies 1 i 2, i -24,0 °C al Santuari de Núria (1.971 m) els dies 1 i 2. Molt probablement als cims del Pirineu la temperatura devia apropar-se als -40,0 °C. A la zona litoral i prelitoral es van assolir -9,5 °C al Cap de Begur i -9,0 °C a Figueres el dia 2, i -13,2 °C a Gualba, -12,0 °C a Lliçà de Vall, -10,5 °C a Cardedeu, -7,4 °C a Ginestar i -7,0 °C a Santa Coloma de Farners el dia 3.
Cap al dia 6 la temperatura va anar pujant per a tornar a caure amb força a partir del dia 10, amb una nova entrada d’aire fred siberià més intensa que la primera i acompanyada de fort vent. Aquest va dificultar que es produís un refredament nocturn intens. En canvi, durant el dia va fer que l’ambient fos gèlid tot i estar el cel serè. Entre els dies 11 i 13 van enregistrar-se els valors més baixos de tota la fredorada fora del Pirineu, on les mínimes absolutes es donaren a l’inici. Les glaçades van ser intenses i van arribar amb força fins a la costa. Per exemple, el dia 11 a Vila-seca s’assoliren –5,6 °C, a l’Aeroport de Barcelona s’arribà a -6,6 °C, a Calella -7,0 °C i a Cambrils -7,5 °C. A tot l’interior del país sovintejaren mínimes entre els -10 i -18 °C i al Pirineu entre els -20 i -30 °C, arribant-se als -20 °C a Vielha (951 m) i Espot (1.309 m), -21,4 °C a la Molina (1.704 m), -22,0 °C a la Presa de Cavallers (1.698 m), -25,0 °C a l’Estany de Sant Maurici (1.891 m), -26,0 °C al Port de la Bonaigua i -28,0 °C a l’Estany Gento.
Una tercera entrada d’aire fred menys intensa que les anteriors arribà entre els dies 17 i 20, fent que el fred intens romangués encara fins al dia 22, quan una massa més càlida d’origen atlàntic va desplaçar l’aire fred que hi havia a tots els nivells. Va ser llavors el final de la Gran Fredorada.
Durant aquelles tres setmanes van encadenar-se mínimes sota zero probablement sense precedents des de la fi de la Petita Edat del Gel, un període fred que a escala mundial va estendre’s des de 1550 fins a 1900, aproximadament. Altres onades de fred siberià posteriors han afectat Catalunya, com les de desembre de 1962, gener de 1971 i 1985, febrer de 2005 i 2012, però mai han estat tan perllongades i intenses com la de febrer de 1956.
Tot seguit es mostra l’evolució de la temperatura mínima diària durant el mes de febrer de 1956 a diferents observatoris de Catalunya, on s’aprecia el comportament diferenciat segons la zona geogràfica del país: Estany Gento (Pirineu), Figueres – la Salle (prelitoral nord), Lleida – Ajuntament (Terres de Ponent), Vic – Germans Maristes (Catalunya Central), l’Observatori Fabra (litoral central) i l’Observatori de l’Ebre (prelitoral sud).
La neu gairebé no va fer acte de presència a Catalunya, a pesar que a Barcelona i Figueres, així com d’altres llocs del país, va nevar dèbilment durant l’última setmana de l’episodi de fred. Les diverses entrades d’aire fred van ser seques aquell mes. En canvi, a les Balears (situades més a prop d’una borrasca mediterrània) es van produir nevades intenses fins a nivell del mar diversos dies, especialment a Menorca. En alguns punts de Mallorca varen registrar-se gruixos de neu considerables d’entre 50 i 60 cm a la seva meitat nord i d’entre 10 i 15 cm a la part sud de l’illa. La neu també va enfarinar fins i tot les illes d’Eivissa i Formentera.
A continuació es mostra una taula amb els valors mínims absoluts de temperatura que s’assoliren durant la Gran Fredorada de febrer de 1956 a la Xarxa d’Observadors de Catalunya.
Anàlisi meteorològica
La situació meteorològica durant gran part del mes de febrer de 1956 va venir caracteritzada en superfície per la presència d’un potent i persistent anticicló entre Escandinàvia i les Illes Britàniques (amb una pressió al seu centre que va arribar a ser superior als 1044 hPa) i una borrasca entre la Mediterrània Central i Oriental (amb pressions inferiors als 996 hPa). Entre els dos centres d’acció es va crear un passadís d’aire fred amb vent sec de gregal responsable d’arrossegar una massa d’aire fred continental, procedent de Sibèria, directament cap al sud d’Europa i la península Ibèrica. Petites oscil·lacions de l’anticicló i la borrasca van anar reforçant o tallant l’entrada d’aire fred cap a Catalunya, produint els tres moments àlgids de fred durant l’episodi: dies 1-4, 10-13 i 16-19.
En alçada van produir-se tres entrades molt intenses d’aire fred, en despenjar-se tres embossaments d’aire fred des de Rússia. La primera va arribar a Catalunya amb una temperatura de -21 °C a 850 hPa (1.500 m) i -36 °C a 500 hPa (5.500m) sobre la vertical del Pirineu el dia 2. La segona, més intensa, comportà una temperatura de gairebé -20 °C a 850 hPa fins al Delta de l’Ebre i de -36 °C a 500 hPa sobre la meitat nord del país el dia 11. L’última, menys intensa que les anteriors, assolí una temperatura de -12 °C a 850 hPa i -32 °C a 500 hPa sobre gran part de Catalunya el dia 19.
En la següent figura es poden veure les reanàlisis del 20CRP a les 18 UTC del 02/02/1956 (mapes de l’esquerra) i a les 06 UTC del 11/02/1956 (mapes de la dreta) per als camps de temperatura i altura geopotencial a 500 i 850 hPa (mapes superiors i centrals) d’una banda, i de l’altra els camps de temperatura i pressió al nivell del mar en superfície (mapes inferiors). S’han escollit aquests dos dies per correspondre als dos moments en els quals va registrar-se la temperatura mínima més baixa durant l’onada de fred de febrer de 1956.
Les tres onades d’aire fred siberià que es van produir al mes de febrer de 1956 van comportar una anomalia negativa de temperatura molt marcada a 850 hPa a tota l’Europa Central i els Alps, amb valors mitjans de més d’11 °C per sota de la mitjana climàtica del període 1851-2011. Gairebé tot el continent europeu va registrar una temperatura a 850 hPa de més de 8 °C per sota de la mitjana climàtica. El camp mitjà de geopotencial a 850 hPa per al febrer de 1956 marca una situació de bloqueig anticiclònic a l’Atlàntic nord que comporta una circulació predominantment del nord-est sobre la península Ibèrica i gran part del continent europeu, facilitant que l’aire fred acumulat a Rússia pogués arribar amb facilitat a l’Europa central i atlàntica, així com a la península Ibèrica. Aquesta configuració és totalment oposada a l’habitual, que és de l’oest. Per aquest motiu es varen assolir els importants valors d’anomalia de temperatura, comentats abans, durant el mes de febrer de 1956.
A continuació es mostren les reanàlisis del 20CRP dels camps mitjans mensuals de l’alçada geopotencial i la temperatura a 850 hPa per a tots els febrers (1851-2011, imatge superior), valors mitjans de febrer de 1956 (imatge central) i la seva anomalia de febrer de 1956 respecte de la mitjana climàtica del període 1851-2011 (imatge inferior).
Danys provocats
L’onada de fred va matar oliveres i garroferes de l’Empordà, les Terres de Ponent i de l’Ebre, així com del País Valencià, on també van morir un gran nombre de tarongers. La majoria de fruiters, cítrics, ametllers i avellaners van patir danys importants. Al Maresme, el cultiu de flors i plantes de decoració va tenir pèrdues quasi generals. Al nord-est del país es va observar la mort de tords i merles per congelació, però també per set i gana ja que l’aigua superficial estava glaçada.
El fred va gelar nombroses canonades d’aigua, que van trencar-se o rebentar, deixant sense subministrament un gran nombre de llars i fàbriques. També van congelar-se fonts, dipòsits, estanys i rierols. A diverses platges del país els esquitxos de les onades es glaçaven damunt de la sorra. Aquest fenomen actualment és molt poc habitual, però ja havia passat als hiverns de 1891, 1893 i 1905. Diversos rius i rieres de la meitat nord del país van gelar-se de banda a banda, com el Cardener i el Llobregat (curs alt i mitjà), així com les ribes de l’Ebre.
El fred fou també general a tot Europa. A París, es podia travessar el Sena per sobre del gel, fet inhabitual en el segle XX però que sí que es produïa en segles anteriors. Tots els rius europeus del Loira cap al nord van congelar-se, de banda a banda, i per molts d’ells es podia caminar per sobre de la seva superfície glaçada. A Londres també va arribar a gelar-se tota la superfície del Tàmesi.
L’onada de fred del febrer de 1956 va deixar un record inesborrable a tot el país. A moltes viles de l’interior i del nord-est de Catalunya, l’any 1956 és conegut com l’Any del Fred o l’Any que matà les oliveres.
Enllaços d’interès
– Ibáñez Villanueva, J. (2011): “Hivern 1955-56. Les dues cares de l’hivern. Febrer”, Barcelona: Històries del temps, 1951-1960. (Article sobre la fredorada de febrer de 1956 a Catalunya, del Blog meteorològic de l’observador Quim Ibáñez Villanueva de Cerdanyola del Vallès – Can Coll. En aquest blog es comenten curiositats i episodis meteorològics històrics esdevinguts a la ciutat de Barcelona i a Catalunya, des del segle XVII fins a l’actualitat).